Darrerement es parla molt de les experiències de col·laboració que es desenvolupen en l’espai d’intersecció entre art i educació. Hem de tenir present que aquests tipus de projectes poden implicar col·lectius o associacions diverses. El que em proposo comentar són alguns punts claus d’aquestes experiències i donar unes pinzellades dels seus “pros” i dels seus “contres”.
Un dels meus objectius o, potser fins i tot gosaria dir preocupacions, com a educadora és aconseguir la motivació de l’alumne; per a la qual cosa crec que, amb aquests tipus de projectes, s’aconsegueix un alt grau d’implicació. Un altre propòsit seria que tot plegat suposi un aprenentatge i en aquest moment és quan cal destacar el potencial educatiu inherent a les estratègies artístiques basades en la cultura visual; estratègies que s’amaguen darrera de la majoria d’aquests tipus de projectes.
Majoritàriament es tracta de plantejar propostes participatives basades en la creativitat que fomentin el treball cooperatiu. Com que tenim un col·lectiu com a punt de partida, el fet de posar en relació aquest grup amb un element (com per exemple el seu entorn) pot ser l’embrió d’una proposta que crea tot un seguit de diàlegs. Se suposa que l’objectiu cap a on anirà dirigida l’acció sorgeix del mateix col·lectiu i la proposta dóna veu al grup. Hi ha molts projectes que exemplifiquen aquest esquema: Open roulotte (La Fundició), Jugues? (Escola El Martinet), Retrats del barri (Escola Martinet)...
No hem de menystenir la importància del procés en tot plegat. El fer diari i la documentació del que ha passat esdevenen claus, però el que realment és important és saber prendre consciència del que ha passat durant tot el procés, de com s’han anat sumant coneixements, quines són les sinergies que s’han generat; en definitiva, com i què aprenem a mesura que anem fent.
També trobem de vegades que el resultat pot ser decebedor des d’un punt de vista plàstic (potser per manca de pressupost). D’altra banda, hem de tenir present “el perill” que suposa que un artista educador dirigeixi el grup i l’encamini cap a allà on ell vol, cap a un resultat prèviament definit/dissenyat. En aquest cas s’imposa l’artista i deixa l’educador en segon pla. El resultat de tot plegat és un producte/objecte d’art predefinit i molt “exposable”.
No sé si és molt agosarat, però miraré de fer una petita classificació dels artistes educadors que són al darrere d’aquest tipus de projectes. D’una banda tenim l’artista que es dedica a la recerca, a la formació i a la dinamització comunitària i que ha fet d’aquests tipus de projectes la seva obra. També hi ha el creador que coincideix en tot amb la definició anterior però, en aquest cas, el bagatge de la seva formació plàstica es materialitza en el resultat final dels projectes. Finalment, un altre perfil, és el de l’educador (de formació artística) que considera que aquests tipus d’experiències són enriquidores i les posa en pràctica, però la seva pràctica artística va en una altra direcció.
Cal posar sobre la taula les veus que situen aquests tipus de pràctiques fora del terreny artístic i les desplacen cap a l’àmbit del treballador social. Vull destacar que en aquest cas no es fa incidència en el valor educatiu i artístic d’aquests tipus d’experiències que per a mi són el més interessant.
