Hi va haver un moment, dècades enrere, en què l’imaginari utòpic dels ordinadors s’equiparava al dels robots antropomòrfics. Totes dues invencions es percebien igualment assequibles (o igualment inassequibles). Però el cert és que avui en dia la popularització dels robots antropomòrfics plenament funcionals encara està per arribar (i tot apunta que ens queden unes quantes dècades més), mentre que els ordinadors envaeixen pràcticament la totalitat de les nostres vides (de manera directa o indirecta), els nostres escriptoris o les nostres butxaques en moviment i, en això, les xarxes telemàtiques han estat decisives. Si anys enrere es parlava de ciberespai, ciberrealitat o cibersocietat, com a àmbit específic d’acció social i cultural; avui, senzillament, no es pot entendre la societat sense el que succeeix a la xarxa, aquí i a l’altra punta del món. La penetració d’Internet arreu del planeta, amb major o menor qualitat segons la zona, segueix una progressió imparable i la diversitat de dispositius d’accés fan la tasca cada cop més fàcil i a l’abast d’una àmplia majoria en moltes regions del globus terraqüi. Diversos estudis han remarcat de quina manera fenòmens com el 15-M, les revoltes àrabs o molts altres esdeveniments recents no haguessin estat possibles sense l’accés a les tecnologies d’informació i comunicació com a eines articuladores de les xarxes locals i internacionals. La multidireccionalitat inherent a la comunicació a través de la xarxa aporta un potencial esfereïdor que fa tremolar als qui tradicionalment ostentaven el control dels mitjans de comunicació, siguin governs, corporacions, o grans mitjans de masses com el cinema, la TV o la ràdio. És per això que avui en dia la comunicació, i també la creació, ha d’oferir una especial atenció a la xarxa.
I el cert és que la xarxa ha canviat (i està canviant) tant les formes de comunicar i crear, com també ha fet possible l’emergència de moltes altres noves formes creatives específiques (com l’art dels nous mitjans, o l’art digital), que no podrien haver-se creat sense aquest substrat tecnològic i sense els seus atributs tan peculiars. S'ha dit que l'art dels nous mitjans és un art computable que es crea, emmagatzema i distribueix mitjançant tecnologies digitals i utilitza els trets d'aquestes tecnologies com a suport. Així, per tant, l'art dels nous mitjans és considerat un art processal, temporal, dinàmic i en temps real; participatiu, basat en la col·laboració, performatiu, modular, variable, generatiu i adaptable.
Sense entrar a discutir l'exclusivitat o normativitat d'aquesta definició que pretén aplegar tota una sèrie d’atributs dispersos (que, per separat, no en són pas exclusius) en una sola etiqueta (que, a més, gaudeix del sempre caduc «nou»), podem trobar suficients exemples de les característiques esmentades que il·lustren prou bé per què els aspectes materials i tecnològics són crucials per a la comprensió de l’obra mateixa. En molts casos el substrat material i tecnològic esdevé no sols eina o material sobre el qual basar-se sinó, sovint, tema i motiu en el qual centrar-se, bàsicament perquè en les mateixes ciències i tecnologies estan sempre inscrites formes de veure i viure el món que l’art, com a agent intensificador i disruptor, productor d’afectes i percepcions, pretén mostrar, per fer-les visibles i intervenir-hi de manera laudatòria i utòpica o de manera totalment crítica i d’allò més distòpica.
Sovint la llargament documentada tecnofòbia humanística ha impedit veure els artefactes (siguin mecànics, elèctrics, electrònics o de qualsevol mena, que impliquen una tecnologia) com a part integral de la nostra cultura i, encara menys, com a agents actius en la seva construcció, i s’ha caigut, d’aquesta manera, en una mena de determinisme social. D’altra banda, el senzill fet de remarcar la cultura material en l’articulació de la nostra societat acostuma a anar acompanyat d’una acusació de determinisme tecnològic. Però el cert és que, tal i com porten dècades mostrant els estudis de ciència, tecnologia i societat, el fet social està tecnològicament sostingut, de la mateixa manera que el fet tecnològic esdevé socialment construït. I, si pensem que la tecnologia és la societat feta per tal que duri en el temps (és a dir, allò que permet sostenir una societat a través dels seus artefactes que recorden i medien a cada instant amb les associacions que es van construint entre agents humans i no humans), llavors la xarxa avui no és solament una eina tecnològica sinó la mateixa forma de la societat actual, allò que ha vingut a denominar-se com a «societat xarxa». Llavors podríem preguntar-nos altre cop: això vol dir, també, que avui som «homes-xarxa»?
