Dotze mesos desprès de l'Obert per Reflexió, el primer projecte i carta de presentació del Centre d'Art Tarragona, es mantenen actius al menys tres del grups de treball sorgits d'aquell, justificant d'alguna manera els seus objectius inicials.
Durant aquest temps s'han dissenyat –per part de dos d'aquells grups– un projecte de difusió (gràcies al qual és possible aquest article) i un projecte multiexpositiu que veurà la llum aquest 2013. Ambdós ja han trobat recursos a través de diverses vies de finançament.
Un tercer grup, anomenat Connectador (aka Connectadora), treballa en construir-se una identitat pròpia al voltant de les pràctiques artístiques d'hibridació disciplinària i professional en diversos contextos. Precisament, el grup al que estic vinculat i el menys madur dels tres. Perquè?
Fem una mica d'història:
Als anys 60 el happening anuncia la (re)fusió art-vida.
Als 70 comencen les primeres experiències d'art aplicat a organitzacions i moviments socials.
A Catalunya no serà fins als anys 90 del s.XX quan comenci a fer-se patent l'emergència d'un "nou" tipus d'art amb nomenclatures imprecises (art públic de nou gènere, mediació artística, art social, etc.) on el plantejament, simplificant-ho molt, passa per activar processos de transformació en contextos socials, culturals, polítics, econòmics, urbanístics, etc., habitualment locals (encara que amb aspiracions i/o inspiracions glocals).
L'artista no busca un resultat expositiu com a objectiu últim sinó que exerceix una tasca de mediació entre agents i persones, perseguint l’apoderament per part d'un col·lectiu, o ens determinat, d'espais i formes de decisió i comunicació, o bé la gestació d'un futur canvi i/o innovació en un ecosistema; afavorint l'assoliment d'uns objectius més o menys determinats.
El paradigma d'aquest art en que l'artista ja no és el que acostumava a ser sinó una mena de "transprofessional" és poc convencional i sortir a defensar-ho requereix l'assumpció de riscos en el pla conceptual, a més d'una bona estratègia de marketing.
Tot i que Catalunya n'ha estat un referent estatal –a moments, europeu– d'aquesta manera d'entendre la creació artística, durant els darrers anys s'està produint la desaparició o suspensió de convocatòries, projectes i centres d'art i creació amb aquesta orientació. Entre les causes: la manca de suport públic institucional (fonamentalment per motius econòmics i polítics –probablement– ideològics), i desviacions dels propis agents promotors i artistes respecte de les expectatives generades inicialment.
En l'àmbit de l'empresa privada aquest modus operandi tampoc es lliura de la necessitat d'un suport institucional que fomenti la seva visibilització, tal i com es reconeix al darrer informe del Creative Clash.
D'altra banda, alguns dels dispositus i modes de fer d'aquest art son percebuts com una oportunitat per descobrir noves alternatives a la manca de recursos. Interessant però perillós; donat que les condicions no son pas les més favorables i es corre el risc de precaritzar encara més un sector amb serioses mancances pel que fa a professionalització.
Aquest és el context en que neix el CA Tarragona, que te en la mediació i les pràctiques col·laboratives dos dels seus eixos fonamentals. A partir dels quals també es configuren els fonaments del Connectador(a). Que, com deia abans, tracta de saber què és i cap a on anar i al que li espera trucar a moltes portes, assumir les negatives, aprendre de fracassos parcials... Però, alhora, un futur d'experiències intenses amb un potencial d'impacte efectiu més enllà del que Kaprow anomenava el "terratrèmol dins un got d'aigua" al que, en termes generals, s'acostuma a limitar l'art contemporani.
