Vaig sentir que El crític com a artista d’Oscar Wilde (Sentí que 'El crítico como artista' de Oscar Wilde ('The critic as artist', 1891) era el peu que buscava la meva sabata quan el vaig llegir fa uns cinc anys. L’entusiasme no va tenir tanta relació amb el degoteig d’enginyoses màximes de Wilde, o amb les seves deliberacions sobre la moralitat del rol de l’artista, algunes poc vigents en relació amb les pràctiques artístiques actuals i l’esperit dels nostres temps. Em va entusiasmar la idea del crític com a creador, com a aquella persona que superposa, mitjançant la creació literària, la seva pròpia obra a partir de la de l’artista. No parlem d’una jerarquia en la qual el text crític sovinteja amb l’obra de l’artista, sinó de la utilització de l’obra d’art com a punt de suport per emprendre volades creatives, piruetes literàries, acrobàcies d’imaginació, cabrioles de sentit. I és que em passava llavors que, a vegades, si havia d’escriure sobre l’obra d’un artista que no m’impressionava en cap sentit, sí que m’insuflaven idees i conceptes que no hi havia ni molt menys entre la substància del que proposava aquell artista. En asseure’m a escriure, no em venia de gust complaure’m en la mitjania de l’artista i la seva obreta, perquè em semblava molt més interessant transmetre fabulacions. Conèixer la postura de Wilde em va donar ales a dir el que em vingués de gust, podia començar parlant del gran tòpic dels no-llocs i acabar escatint sobre l’afinació dels saxofons.
la horma que buscaba mi zapato cuando lo leí hace unos cinco años. El entusiasmo no tuvo tanta relación con el chorreo de agudas máximas de Wilde, o con sus deliberaciones sobre la moralidad del rol del artista, algunas de ellas poco vigentes respecto a las prácticas artísticas actuales y al espíritu de nuestros tiempos. Me entusiasmó la idea del crítico como creador, como aquel que superpone, mediante la creación literaria, su propia obra a partir de la del artista. No hablamos de una jerarquía en la que el texto crítico menudea a la obra del artista, sino del empleo de la obra de arte como punto de apoyo para emprender vuelos creativos, piruetas literarias, volatines de imaginación, cabriolas de sentido. Y es que me ocurría por entonces que, en ocasiones, teniendo que escribir sobre la obra de un artista que no me impresionaba en ningún sentido, sí se me insuflaban ideas y conceptos que no estaban ni por asomo entre la sustancia de lo que proponía aquel. Al sentarme a escribir, no me apetecía regodearme en la medianez del artista y su obrita, porque me parecía mucho más interesante transmitir las fabulaciones. Conocer la postura de Wilde me dió alas para decir lo que me diera la gana, para poder empezar hablando del topicazo de los no-lugares y acabar dilucidando sobre la afinación de los saxofones.
Un crític que gaudeix la Crítica creativa pot utilitzar diversos llenguatges. El primer de tots és el llenguatge textual, i es fa més o menys com ho hem esbossat en el paràgraf anterior: volant. Permeteu-me que torni a remetre’m a Wilde. El seu relat seminal El retrat de Dorian Gray, paral·lelament a la fantàstica trama moral/universal, està plagat de desenes de passatges que relaten amb delectació els mobles, el disseny, la decoració, els quadres... Ens revela, així, una idea molt moderna de la crítica per fer-la formar part d’un context narratiu de novel·la, però també perquè, en la frontissa del xix i el xx, Wilde ja etzibava amb naturalitat que l’estampat tèxtil, una vidriera o el propi disseny d’un jardí constitueixen obres d’art sublims. El retrat de Dorian Gray, la novel·la, és un festival de crítica creativa en múltiples sentits. Així, doncs, la utilització desacomplexada dels gèneres, l’amplitud de mires en relació amb altres àmbits que no són estrictament arts visuals i l’esperit innovador, són el trípode sobre el qual s’erigeix una crítica textual creativa.
Altres formes de Crítica creativa tenen a veure amb l’acció directa. Certs tipus de comissariat poden actuar com a Crítica d’acció, perquè ¿què és en essència la crítica sinó un llançament de comentaris al voltant d’un fenomen social, a través de la qual cosa es dota d’eines el públic perquè valori per si mateix? Sumem a aquesta aportació de criteri les possibilitats dinàmiques i sensorials del muntatge expositiu. Una exposició que aposti per una tesis de risc és Crítica d’acció. Un crítico que disfruta la Crítica creativa puede emplear varios lenguajes. El primero de todos es el lenguaje textual, y se hace más o menos como hemos esbozado en el párrafo anterior: volando. Permitidme que vuelva a remitirme a Wilde. Su relato seminal "El retrato de Dorian Gray", paralelamente a la fantástica trama moral/universal, está trufado de decenas de pasajes que relatan con delectación los muebles, el diseño, la decoración, los cuadros... revelando una idea muy moderna de la crítica por hacerla formar parte de un contexto narrativo de novela, pero también porque, en la bisagra del XIX y XX, Wilde ya espetaba con naturalidad que el estampado textil, una vidriera o el propio diseño de un jardín constituyen obras de arte sublimes. "El retrato de Dorian Gray", la novela, es un festín de crítica creativa en múltiples sentidos. Así pues, el uso desacomplejado de los géneros, la amplitud de miras respecto a otros ámbitos que no son estrictamente artes visuales, y el espíritu innovador son el trípode sobre el que se erige una crítica textual creativa.
Abans d’abandonar la menció de només algunes possibilitats de la Crítica creativa, hem de presentar el llenguatge còmic com una des les opcions més delicioses. Un tango cenyit entre el dibuix i el text sedueix sense remei qualsevol intel·lecte; jo estic treballant en aquesta trinxera. Otras formas de Crítica creativa tiene que ver con la acción directa. Cierto tipo de comisariado puede actuar como Crítica de acción, porque ¿qué es en esencia la crítica sino un lanzar comentarios en torno a un fenómeno social, y con ello dotar de herramientas al público para que valore por sí mismo? Sumémosle a esta aportación de criterio las posibilidades dinámicas y sensoriales del montaje expositivo. Una exposición que apueste por una tesis de riesgo es Crítica de acción.
En qualsevol cas, si ens decantem per l’opció que sigui, sempre és molt útil fer l’exercici de contextualitzar-se un mateix dins d’un aglomerat generacional, detectar a través dels nostres companys com aquesta professió s’enfoca actualment, i com s’ha anat transformant. I sentir que anem alliberant-nos dels clixés que engreixen la fama horrorosa del Crític d’Art. Foragitem d’una vegada per totes figurins nocius que van imposar socialment crítics de dècades anteriors, que s’antullaven ells mateixos com a passejants altius de galeries, oberts al suborn i a punt d’emetre judicis concloents. Aquests personatges espectrals han protagonitzat moltes de les meves tires còmiques, i porten essent el blanc de diverses produccions caricaturesques com –per seleccionar-ne una– la pel·lícula Theatre of Blood (Douglas Hickox, 1973), en què un corretjós Vincent Price assassinava amb fúria i pertinència, un per un, tota una galeria de crítics despòtics. Vinculat amb aquests comportaments, rescato un fragment que vaig pescar per casualitat en una recopilació d’articles d’un crític i assagista magnífic, i que em va deixar una mica perplexa: «Fa vint-i-cinc anys que escric en diaris i revistes. He fet centenars d’elogis de pintors, de ballarines, d’artistes de circ i music-hall. Doncs bé, només l’u per cent d’aquestes persones s’ha dignat a donar-me les gràcies.» Els crítics no hem d’entendre la nostra feina com un regal de favors, esperant reverències a canvi de la nostra indulgència, sinó més aviat com una aportació al pensament a partir de l’obra d’un altre individu. De totes maneres, aquest model ontològic de «crític generós» agonitza.
Antes de abandonar la mención de sólo algunas posibilidades de la Crítica creativa, apuntar al lenguaje cómic como una de las opciones más deliciosas. Un tango apretado entre dibujo y texto seduce sin remedio cualquier intelecto. yo estoy trabajando en esta trinchera.
En cualquier caso, decantados por la opción que sea, es siempre muy útil hacer el ejercicio de contextualizarse a uno mismo dentro de un aglomerado generacional, detectar a través de nuestros compañeros cómo esta profesión se enfoca en la actualidad, y cómo se ha ido transformando. Y sentir que vamos liberándonos de los clichés que vienen engordando la fama horrorosa del Crítico de Arte. Ahuyentemos de una vez figurines nocivos que impusieron socialmente críticos de décadas anteriores, que se antojaban a sí mismos paseantes altivos de galerías, abiertos al soborno, y prestos a emitir juicios concluyentes. Estos personajes espectrales han protagonizado muchas de mis tiras cómicas, y llevan siendo blanco de diversas producciones caricaturescas como - por seleccionar una - el film "Theatre of Blood" (Douglas Hickox, 1973), en el que un correoso Vincent Price asesinaba con saña y pertinencia, uno por uno, toda una galería de críticos despóticos. Al hilo de estos comportamientos, rescato un fragmento que pesqué por casualidad en una recopilación de artículos de un crítico y ensayista magnífico, y que me dejó algo borrosa: "Hace veinticinco años que escribo en diarios y revistas. He hecho centenares de elogios de pintores, de bailarinas, de artistas de circo y music-hall. Pues bien, sólo el uno por ciento de tales gentes se ha dignado darme las gracias". Los críticos no debemos entender nuestro trabajo como un regalo de favores, esperando reverencias a cambio de nuestra indulgencia, sino más bien como una aportación al pensamiento a partir de la obra de otro individuo. De todas maneras, este modelo ontológico de "crítico dadivoso" agoniza.
Ara s’està modelant un nou protocol en la crítica, i en la figura del crític, per tant. La cultura digital ha possibilitat això que anomenem Massa Crítica, ni més ni menys que una entitat que replica de manera inquantificable i que no té precedents en tota la història. Internet possibilita que el crític finalment pugui ser replicat immediatament, sense intermediaris i, encara millor, que pugui ser debatut. Però no s’ha de tenir por si s’és creatiu: la massa derroca els que es col·loquen en un pedestal però empatitza amb qui, a més de tenir criteri, sap com fer volar estels de colors en l’aire.
