L’esperàvem amb impaciència, un centre d’art a Tarragona. La gestació va ser llarga: pensat i reclamat durant mesos per una assemblea d’artistes, teòrics i docents, el juny de 2007 es va formar un Comitè Impulsor per redactar un projecte local, que es va beneficiar de la coincidència de la creació de la Xarxa de Centres d’Art Contemporani de Catalunya. Finalment, fa dos anys, va acabar el procés previ, el concurs públic, i va començar a funcionar amb projecte i equip.
El CA Tarragona, tal com diu en la publicació del recull de 2012 rebia el següent encàrrec: [...] especialitzar-se en mediació, entesa com una forma de treball dialògic entre les polítiques culturals, les pràctiques artístiques i el teixit social del territori. [...] amb l’objectiu de fer recerca al voltant de les dinàmiques de participació i producció col·lectiva i compartir els processos i els resultats des d’una perspectiva pedagògica.
L’inici va ser com el rugit sord d’un motor que es va escalfant abans de connectar la marxa. La primera convocatòria va ser l’«Obert per reflexió». Una crida al sector a participar en un debat que havia de derivar en actuacions en les quals el CA Tarragona exerceix de mediador entre els agents, un model de gestió que ha volgut que el caracteritzi. Dosis variables de bona fe, escepticisme, voluntarisme i entusiasme dels professionals han derivat en aquests dos anys cap a uns projectes i uns grups de treball que han tingut temps just per cristal·litzar: el web l’Antena, la Xarxa de Gestors, les exposicions de «Breathing Time», la creació de l’arxiu d’artistes L’Irradiador, activitats de formació com el «Posa’t en forma amb l’art contemporani» i les Escoles de Calor, han estat activitats en les quals hi ha hagut una gran participació d’artistes, teòrics, docents, gestors, etc. La direcció del CA ho ha animat, coordinat, i s’ha encarregat de les exposicions i les publicacions.
L’acció s’ha anat accelerant a mida que avançava el temps i es preveia el negatiu influx de la crisi econòmica i de la desafecció institucional. La Generalitat encara no ha fet efectiva la seva part del pressupost (50%). L’Ajuntament sembla que s’ha distanciat del projecte i la Regidora de Cultura ha anunciat que canviarà l’orientació i l’equip. Massa sovint ens trobem amb situacions com aquesta: treballs engegats que s’abandonen, experiències truncades i esforços poc rendibilitzats. Com més s’hi han implicat els professionals del sector i més hi ha participat el públic, més s’ha notat, també, com minvava el suport polític.
Les directrius del Centre, formulades pel grup impulsor (Joan Cavallé, Chantal Grande, Lluís Vives, Mónica López, Blai Mesa, Cèlia del Diego, José Carlos Suárez, Rosa Comes, Adam Manyé i alguns altres) i desenvolupades amb molta voluntat i eficàcia per l’equip directiu que va guanyar el concurs públic (Cèlia del Diego, Jordi Boldú i Cristian Año), s’han materialitzat. La publicació de la memòria del 2012 pot servir de testimoni i de referència per al futur. Les reunions, els debats, les classes, les produccions, etc., romanen com una acció favorable. La qüestió és: acaba el projecte perquè la situació econòmica no permet mantenir-lo o perquè la Regidoria de Cultura vol deixar clar qui mana aquí?
L’essencial que ens queda és l’experiència innovadora d’un centre d’art basat en l’objectiu de fer de mitjancer entre diferents sectors de l’art: creadors, productors, formadors, gestors, consumidors. Existia un plantejament teòric elaborat i s’ha pogut aplicar una experiència pràctica. El jove Centre d’Art ha comptat amb els professionals del territori, que li han fet confiança amb generositat i se n’han pogut veure els resultats: cohesió del sector, valoració d’uns actius humans excepcionals i creació d’una capitalitat de Tarragona en art contemporani, inèdita fins ara.
L’Ajuntament de Tarragona podria celebrar i presumir d’una experiència profitosa que ha activat els col·lectius del territori i ha situat la ciutat en el mapa català de les arts visuals contemporànies amb una cara nova. La nostàlgia i el descontent pel desenllaç també hi són, es manifesten amb un eslògan que s’ha escoltat molt: «Volem aquest CA!»
La demarcació té un segon centre, Lo Pati d’Amposta, el qual ha configurat un model diferent, adaptat al seu context, que s’obre camí, malgrat les mateixes dificultats de caixa. En general, el model de la Xarxa de Centres d’Art de Catalunya ha donat bons resultats i mereixeria una oportunitat de desenvolupament, condicions favorables, i més estabilitat econòmica i política. Cadascú en el seu paper, si pogués ser.
