En aquest espai museístic es presenten uns artefactes que inviten a un recorregut en el qual, a part de qüestionar-ne la materialitat, ens intenten parlar no tan sols de la seva història, sinó de l’ànima que van acollir. Aquests objectes formen part del paradigma d’una destrucció ordenada, de les acaballes d’una civilització que desapareix, i, fent un exercici memorístic, s’intenta retre un homenatge a la memòria, que és un aprenentatge de la irrealitat. I és, també, un exercici indispensable per sobreviure a la memòria dels altres. Podria ser que l’espai museístic ja formés part d’un passat, com a dipòsit ruïnós d’un humanisme i d’una il·lustració desapareguts, i fins i tot que la melangiosa cerca d’absència d’un sentit sigui una altra de les manifestacions del nostre desencant.
Aquest passeig per unes belles ruïnes ens pot donar encara una lliçó d’humilitat, la que ens diu que per als humans l’única salvació possible no es troba més enllà dels temps o a l’altre costat de la nostra època, sinó justament en aquest ruïnós, avariat i fosc temps nostre, encara que no sigui fàcil saber en quina de les seves hores. L’antiguitat és justament aquella classe de passat “perfecte” o “acabat” que ens assenyala la frontera d’allò que ja no podrà ser, d’allò que nosaltres ja no serem o no podrem ser. I la diferència entre el present i el passat imperfecte, sobre el qual una vegada i una altra tornem per reanimar-lo, forma part de la construcció del nostre present i del nostre futur, en un temps en què les utopies han deixat pas a la cruesa i a la descreença. Encara que amb un alè més optimista podríem confiar, com ho fa Fogwil, que el millor resultat de l’acte de recordar no és descobrir una veritat, sinó substituir-la per quelcom millor.
